canviar el món

Avui al trenta minuts sortien joves emprenedors. Un d'ells m'ha cridat l'atenció amb una frase, crec que era mes o menys així:

"uns escullen fer-se metges, altres ens fem emprenedors"

Algunes altres coses que fa la gent que vol canviar el món:

• Posar bombes.
• Votar la ultra dreta.
• Votar la ultra esquerra.
• Votar convergència
• Consumir drogues (sembla que el món canvii al teu voltant)
• Intentar invocar el diable.
  
• Escampar la bona nova.
• Escriure un manifest.
• Fundar una ONG que es dediqui a sabotejar els tancs bípedes armats amb míssils nuclears.,
  
• Posar un d'aquells missatges sobre els malalts de càncer al facebook
  

I encara n'hi han moltes més i més estúpides.

El dia que vaig perdre la fe en els indepes. Orwell

Quan era més jove i estúpid era d'aquella classe de xusma que porta un paleto amb estelades. Encara recordo el dia que vaig perdre la fe en tot allò, deuria ser a primer d'eso. Estava amb un altre "indepe" fent activitats "indepes" (fumar porros) i li vaig comentar que havia vist a una llibreria un llibre que es deia "Homenaje a cataluña" d'un tal Orwell, que pintava bé i potser el compraria. La seva resposta va ser la següent:

"Ets un burro, com vols que sigui un homenatge si està en castellà"

Pot semblar un cas extrem però defineix molt bé tot el pensament indepe. Una simple frase per a sintetitzar la profunda ignorància que pateixen.

A part d'això he de dir que en realitat "Homenaje a Cataluña" no es exactament un llibre indepe, es el relat de com Orwell va anar a Barcelona durant la guerra civil a fer de periodista i les seves aventures fent de milicià del POUM.
D'aquest llibre m'agradaria compartir amb vosaltres uns quants de fragments

Por encima de todo, existía fe en la revolución y en el futuro, un sentimiento
de haber entrado de pronto en una era de igualdad y libertad. Los seres humanos trataban de comportarse como seres humanos y no como engranajes de la máquina capitalista. En las barberías (los barberos eran en su mayoría anarquistas) había letreros donde se explicaba solemnemente que los barberos ya no eran esclavos. En las calles, carteles llamativos aconsejaban a las prostitutas cambiar de profesión. Para cualquier miembro de la civilización endurecida y burlona de los pueblos de habla inglesa había algo realmente patético en la literalidad con que estos españoles idealistas tomaban las gastadas frases de la revolución. En esa época las canciones revolucionarias del tipo más ingenuo, todas ellas relativas a la hermandad proletaria y a la perversidad de Mussolini, se vendían por pocos céntimos. A menudo vi a milicianos casi analfabetos que compraban una, la deletreaban trabajosamente y comenzaban a cantarla con alguna melodía adecuada.

¡Qué fácil resulta hacer amigos en España! Al cabo de uno o dos días, había una veintena de milicianos que me llamaban por mi nombre de pila, me enseñaban secretos y triquiñuelas y me abrumaban con su amistad.

Los españoles son buenos para muchas cosas, pero no para hacer la
guerra. Los extranjeros se sienten consternados por igual ante su ineficacia, sobre todo ante su enloquecedora impuntualidad. La única palabra española que ningún extranjero puede dejar de aprender es mañana.

L'Orwell ens va calar, som patètics.I això que sobretot va tractar amb catalans que tothom sap que són una raça superior.

Es que realment, hi ha un sentiment molt extès entre els catalanistes de que
els catalans sóm un currantes i que si fosim independents seríem com dinamarca. Mentida! Mentida i mentida com a molt seríem com Serbia.
Avui he divagat, ho sento.

Les (putes) Senyoretes

Ahir vaig anar una estona a veure les Senyoretes a Torelló.

No hi havia anat mai al carnaval de torelló i tot i que només hi vaig estar una curta estona, va ser suficient per adonar-me que Torelló és  la capital de la festa, si més no a mode comarcal. I bé, de fet és bastant dramàtic.

L'ambient és bastant distret però no gaire agradable la veritat. Algun company em recordava “ja és això, vens a desfasar-te” amb cubata i porro en mà, però no mi vaig trobar gaire còmode. L'únic interessant que transmet aquella disbauixa són ganes de torrar-te, de fer el burro; convidar-te a la desinhibició de tota moral per acabar ofegat amb el teu propi vòmit.
Jo em torro al bar del meu poble o a casa, recollidet i sense fer mal a ningú, penso que és la millor manera. Torrar-se sol o en petit comitè és altament recomanable, els efectes són els mateixos sense córrer el risc (o disminuint-lo) de fer el ridícul. En fi, m'estic anant per les branques i no us vull fer perdre el temps amb això ara mateix. El tema del que us vull parlar és l'estupidesa femenina o feminista més aviat. No us equivoqueu, no faig gala de misoginia ni em consider-ho masclista però la cosa té delicte.

De totes les noies que vaig veure disfressades, amb probabilitat propera a 1 anaven vestides de jugadors de futbol. Doncs molt bé, on cullons està el transvestiment quan l'hàbit és futbolístic? És que no hi ha equips femenins? De veritat que si fos dona em faria vergonya identificar-me com a tal. També he de pensar que moltes d'aquestes noies (segur que totes), la resta dels 364.25 dies de l'any seran hooligans del feminisme. Amb quina credibilitat hauran de ser presses?

Pel que tinc entès, la tradició marca que les noies també es transvesteixen. Per cert no entenc per què sempre s'estereotipen amb els oficis masculins, o potser es que els homes també ho fan, però només amb un d'ofici, el de meuca (cada dia costa més identificar una meuca). Quina poca imaginació.

Em vaig horroritzar. Dones no aneu bé, quan s'adopta una postura o veredicte ens les vicissituds de la vida, hom l'ha de mantenir no amb extremisme però si amb fermesa. Ja sou grandetes i aquesta idea que “de festa tot si val” és denigrant i molt poc responsable. Sé que els homes també la comparteixen però ells ja ho tenen tot fet.

Hi ha temes que en que en cap cas s'ha de perdre el rigor, la guerra de sexes n'és un d'ells. Si permeteu que la diversió banalitzi els vostres ideals és que no esteu a l'altura. També ens hem de divertir és clar, però en el divertiment és quan s'ha de ser més estoic amb un mateix.

Agrupeu-vos i reivindiqueu, teniu molt per fer i no us podeu permetre riure-us de la manca de virtut en la vostra causa. El que vaig veure ahir em va mostrar un col·lectiu que borda molt però amb molt poca autoestima, immadur, que s'arronsa quan el cos ho demana.

En càustic va a fer el gafapasta per barna

Avui he anat a Barcelona, si, ja sé que no sona molt espectacular però per a un osonenc com jo anar-hi es una aventura (els osonencs tenim una espècie de barcelofobia paranoide) Com que no sóc gaire bo explicant viatges començaré pel primer lloc on he anat.

El primer lloc que he visitat ha estat el cash converters (una cadena de "tiendas de empeño") per comprar un cable link per a la gameboy.
Quan he arribat encara no havien obert però hi havia una bona col·lecció d'immigrants amb pinta de consumidor de drogues esperant a la porta. El més jove de tots portava una bicicleta bmx, segurament per vendre i encara mes segurament robada (visca els prejudicis) els altres eren més grans i seguien un patró bastant definit: ulleres de sol, barba mal afeitada, xupa de malote, texans i unes bambes nike d'aquelles que sembla que portin molles a la sola. Compartien també aquella subtil però innegable actitud furtiva de la gent de vida "xunga".
A part d'aquests personatges també hi havien un parell de persones que miraven amb falera els mòbils de l'aparador, en aquell moment he començat a fer una de les meves reflexions nazis-esticpersobredetot sobre el patetisme de voler un mòbil bo, d'aquells que molen i anar-el a comprar al cash converters, es com els que fumen marlboro de liar, simplement llastimós.
Quan han obert gairebé tothom ha anat a la secció on et compren coses, jo he anat cap a la vitrina dels videojocs, entre altres tresors he pogut trobar el cable desitjat. Victòria! un euro amb cinquanta i pa la saca.

Després d'això he decidit anar a passejar pels voltants del macba.
Just quan he arribat hi havia la heroica guàrdia urbana fent una de les seves grans operacions, la víctima del dia eren els entranyables homeless que habiten el macba. Ja té collons que vinguin a emprenyar-els a casa seva, a la seva puta cantonada, com si tingués algun sentit, demà hi seran igual. Si almenys els hi cardessin un parell d'hòsties diria que fan alguna cosa, sigui o no sigui moral, però van i els hi demanen la documentació. Quina puta broma es demanar la documentació a algú que viu al carrer? Bé no m'enrotllo més que el que he dit tots ho sabíem.

Després d'això he anat a els pakis de la cantonada de ferlandina a pillar berenar, em cauen bé els pakis, bons preus i tracte correcte. A la caixa tenien adhesius de marques de skate, ben fet que fan, són els seus principals clients.

He berenat assentat al macba que es el més guai i cosmopolita que hi ha. Realment, els skaters del macba vistos des de fora (avui jo no portava l'skate) semblen una colla de malcriats exhibicionistes fanàtics de la roba cara.

Després d'això he anat a voltar botigues, per veure si trobava un producte que m'ajudés a definir la meva personalitat única davant dels altres.
He començat per una de discos, la que m'ha semblat mes "underground" de tot el carrer tallers. El meu primer instint ha sigut anar cap a el racó de la tralla, pensava que allà tindrien almenys una lleixa de l'estanteria dedicada al grindcore o un apartat de hc on trobar la discografia de HHH (on collons la venen?) no he trobat res, també he mirat la secció de black metal i era patètica, potser si que tenien una estanteria sencera però era evident que només la tenien per acontentar els gustos dels "niñatos" gòtics "que sufren mogollón" escoltadors de dimmu borgir i cradle of filth. L'únic decent que he vist era un disc de satyrcon i uns quants mayhem (no, no tenien el famós bootleg amb en Dead amb el cap rebentat i l'escopeta a la portada) Enmig de la secció de black he trobat els bons de napalm death. En aquell moment he sentit un gran impuls d'apartar els gafapastas a cops de discografia de Dimmu Borgir (que es per l'únic que serveix) i demanar al dependent per algun disc ben difícil i ben obscur, només per donar la nota, però no ho he fet.
Per cert el raval està plagat de botigues merdoses de gent que es creu dissenyadora de moda per haver estampat quatre samarretes i tenir un local "minimalista" (no tenir diners i acabar pintant totes les parets de blanc i tenint només dues estanteries de roba) en general abunden les botigues absurdes tant per producte com per preu.

Quan m'he avorrit de mirar botigues he creuat a les rambles per anar a la banda güai del raval (bé no se si allò es el raval) si fa o no fa el mateix però encara més for guiris. Al final he acabat entrant a l'església de santa maria del pi (està molt ben ambientada amb pidolaires a la porta i tot) ha set interessant saber que allà va ser batejada sta Joaquima Vedruna la qual dona nom a un carrer on vaig viure ja fa anys i la rosassa gòtica mereix una vista des de dins. També té un orgue força maco, l'original del segle XVI es va destruir a la guerra cívil i el que tenen ara està en construcció (accepten donacions per acabar-lo) per cert a la web també he vist que tenen un arxiu espectacular amb documents a partir del segle XII i de lliure accés (no se per que ho dic dubto que ningú que llegeixi això hi faci consultes) Tot plegat m'ha fet pensar en el cost cultural de la gerra civil.
No us l'esperàveu eh aquest racó cultural?

Després d'això s'ha posat a ploure i he tornat cap a Taradell Town.

hoygan mu e pasat mol ve!