divendres, 11 de març del 2011

El dia que vaig perdre la fe en els indepes. Orwell

Quan era més jove i estúpid era d'aquella classe de xusma que porta un paleto amb estelades. Encara recordo el dia que vaig perdre la fe en tot allò, deuria ser a primer d'eso. Estava amb un altre "indepe" fent activitats "indepes" (fumar porros) i li vaig comentar que havia vist a una llibreria un llibre que es deia "Homenaje a cataluña" d'un tal Orwell, que pintava bé i potser el compraria. La seva resposta va ser la següent:

"Ets un burro, com vols que sigui un homenatge si està en castellà"

Pot semblar un cas extrem però defineix molt bé tot el pensament indepe. Una simple frase per a sintetitzar la profunda ignorància que pateixen.

A part d'això he de dir que en realitat "Homenaje a Cataluña" no es exactament un llibre indepe, es el relat de com Orwell va anar a Barcelona durant la guerra civil a fer de periodista i les seves aventures fent de milicià del POUM.
D'aquest llibre m'agradaria compartir amb vosaltres uns quants de fragments

Por encima de todo, existía fe en la revolución y en el futuro, un sentimiento
de haber entrado de pronto en una era de igualdad y libertad. Los seres humanos trataban de comportarse como seres humanos y no como engranajes de la máquina capitalista. En las barberías (los barberos eran en su mayoría anarquistas) había letreros donde se explicaba solemnemente que los barberos ya no eran esclavos. En las calles, carteles llamativos aconsejaban a las prostitutas cambiar de profesión. Para cualquier miembro de la civilización endurecida y burlona de los pueblos de habla inglesa había algo realmente patético en la literalidad con que estos españoles idealistas tomaban las gastadas frases de la revolución. En esa época las canciones revolucionarias del tipo más ingenuo, todas ellas relativas a la hermandad proletaria y a la perversidad de Mussolini, se vendían por pocos céntimos. A menudo vi a milicianos casi analfabetos que compraban una, la deletreaban trabajosamente y comenzaban a cantarla con alguna melodía adecuada.

¡Qué fácil resulta hacer amigos en España! Al cabo de uno o dos días, había una veintena de milicianos que me llamaban por mi nombre de pila, me enseñaban secretos y triquiñuelas y me abrumaban con su amistad.

Los españoles son buenos para muchas cosas, pero no para hacer la
guerra. Los extranjeros se sienten consternados por igual ante su ineficacia, sobre todo ante su enloquecedora impuntualidad. La única palabra española que ningún extranjero puede dejar de aprender es mañana.

L'Orwell ens va calar, som patètics.I això que sobretot va tractar amb catalans que tothom sap que són una raça superior.

Es que realment, hi ha un sentiment molt extès entre els catalanistes de que
els catalans sóm un currantes i que si fosim independents seríem com dinamarca. Mentida! Mentida i mentida com a molt seríem com Serbia.
Avui he divagat, ho sento.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada