diumenge, 27 de març del 2011

canviar el món

Avui al trenta minuts sortien joves emprenedors. Un d'ells m'ha cridat l'atenció amb una frase, crec que era mes o menys així:

"uns escullen fer-se metges, altres ens fem emprenedors"

Algunes altres coses que fa la gent que vol canviar el món:
  • Posar bombes.
  • Votar la ultra dreta.
  • Votar la ultra esquerra.
  • Votar convergència
  • Consumir drogues (sembla que el món canvii al teu voltant)
  • Intentar invocar el diable.
  • Escampar la bona nova.
  • Escriure un manifest.
  • Fundar una ONG que es dediqui a sabotejar els tancs bípedes armats amb míssils nuclears.,
  • Posar un d'aquells missatges sobre els malalts de càncer al facebook
I encara n'hi han moltes més i més estúpides.

divendres, 11 de març del 2011

El dia que vaig perdre la fe en els indepes. Orwell

Quan era més jove i estúpid era d'aquella classe de xusma que porta un paleto amb estelades. Encara recordo el dia que vaig perdre la fe en tot allò, deuria ser a primer d'eso. Estava amb un altre "indepe" fent activitats "indepes" (fumar porros) i li vaig comentar que havia vist a una llibreria un llibre que es deia "Homenaje a cataluña" d'un tal Orwell, que pintava bé i potser el compraria. La seva resposta va ser la següent:

"Ets un burro, com vols que sigui un homenatge si està en castellà"

Pot semblar un cas extrem però defineix molt bé tot el pensament indepe. Una simple frase per a sintetitzar la profunda ignorància que pateixen.

A part d'això he de dir que en realitat "Homenaje a Cataluña" no es exactament un llibre indepe, es el relat de com Orwell va anar a Barcelona durant la guerra civil a fer de periodista i les seves aventures fent de milicià del POUM.
D'aquest llibre m'agradaria compartir amb vosaltres uns quants de fragments

Por encima de todo, existía fe en la revolución y en el futuro, un sentimiento
de haber entrado de pronto en una era de igualdad y libertad. Los seres humanos trataban de comportarse como seres humanos y no como engranajes de la máquina capitalista. En las barberías (los barberos eran en su mayoría anarquistas) había letreros donde se explicaba solemnemente que los barberos ya no eran esclavos. En las calles, carteles llamativos aconsejaban a las prostitutas cambiar de profesión. Para cualquier miembro de la civilización endurecida y burlona de los pueblos de habla inglesa había algo realmente patético en la literalidad con que estos españoles idealistas tomaban las gastadas frases de la revolución. En esa época las canciones revolucionarias del tipo más ingenuo, todas ellas relativas a la hermandad proletaria y a la perversidad de Mussolini, se vendían por pocos céntimos. A menudo vi a milicianos casi analfabetos que compraban una, la deletreaban trabajosamente y comenzaban a cantarla con alguna melodía adecuada.

¡Qué fácil resulta hacer amigos en España! Al cabo de uno o dos días, había una veintena de milicianos que me llamaban por mi nombre de pila, me enseñaban secretos y triquiñuelas y me abrumaban con su amistad.

Los españoles son buenos para muchas cosas, pero no para hacer la
guerra. Los extranjeros se sienten consternados por igual ante su ineficacia, sobre todo ante su enloquecedora impuntualidad. La única palabra española que ningún extranjero puede dejar de aprender es mañana.

L'Orwell ens va calar, som patètics.I això que sobretot va tractar amb catalans que tothom sap que són una raça superior.

Es que realment, hi ha un sentiment molt extès entre els catalanistes de que
els catalans sóm un currantes i que si fosim independents seríem com dinamarca. Mentida! Mentida i mentida com a molt seríem com Serbia.
Avui he divagat, ho sento.

dissabte, 5 de març del 2011

Les (putes) Senyoretes

Ahir vaig anar una estona a veure les Senyoretes a Torelló.

No hi havia anat mai al carnaval de torelló i tot i que només hi vaig estar una curta estona, va ser suficient per adonar-me que Torelló és  la capital de la festa, si més no a mode comarcal. I bé, de fet és bastant dramàtic.

L'ambient és bastant distret però no gaire agradable la veritat. Algun company em recordava “ja és això, vens a desfasar-te” amb cubata i porro en mà, però no mi vaig trobar gaire còmode. L'únic interessant que transmet aquella disbauixa són ganes de torrar-te, de fer el burro; convidar-te a la desinhibició de tota moral per acabar ofegat amb el teu propi vòmit.
Jo em torro al bar del meu poble o a casa, recollidet i sense fer mal a ningú, penso que és la millor manera. Torrar-se sol o en petit comitè és altament recomanable, els efectes són els mateixos sense córrer el risc (o disminuint-lo) de fer el ridícul. En fi, m'estic anant per les branques i no us vull fer perdre el temps amb això ara mateix. El tema del que us vull parlar és l'estupidesa femenina o feminista més aviat. No us equivoqueu, no faig gala de misoginia ni em consider-ho masclista però la cosa té delicte.

De totes les noies que vaig veure disfressades, amb probabilitat propera a 1 anaven vestides de jugadors de futbol. Doncs molt bé, on cullons està el transvestiment quan l'hàbit és futbolístic? És que no hi ha equips femenins? De veritat que si fos dona em faria vergonya identificar-me com a tal. També he de pensar que moltes d'aquestes noies (segur que totes), la resta dels 364.25 dies de l'any seran hooligans del feminisme. Amb quina credibilitat hauran de ser presses?

Pel que tinc entès, la tradició marca que les noies també es transvesteixen. Per cert no entenc per què sempre s'estereotipen amb els oficis masculins, o potser es que els homes també ho fan, però només amb un d'ofici, el de meuca (cada dia costa més identificar una meuca). Quina poca imaginació.

Em vaig horroritzar. Dones no aneu bé, quan s'adopta una postura o veredicte ens les vicissituds de la vida, hom l'ha de mantenir no amb extremisme però si amb fermesa. Ja sou grandetes i aquesta idea que “de festa tot si val” és denigrant i molt poc responsable. Sé que els homes també la comparteixen però ells ja ho tenen tot fet.

Hi ha temes que en que en cap cas s'ha de perdre el rigor, la guerra de sexes n'és un d'ells. Si permeteu que la diversió banalitzi els vostres ideals és que no esteu a l'altura. També ens hem de divertir és clar, però en el divertiment és quan s'ha de ser més estoic amb un mateix.

Agrupeu-vos i reivindiqueu, teniu molt per fer i no us podeu permetre riure-us de la manca de virtut en la vostra causa. El que vaig veure ahir em va mostrar un col·lectiu que borda molt però amb molt poca autoestima, immadur, que s'arronsa quan el cos ho demana.

dimarts, 1 de març del 2011

En càustic va a fer el gafapasta per barna

Avui he anat a Barcelona, si, ja sé que no sona molt espectacular però per a un osonenc com jo anar-hi es una aventura (els osonencs tenim una espècie de barcelofobia paranoide) Com que no sóc gaire bo explicant viatges començaré pel primer lloc on he anat.

El primer lloc que he visitat ha estat el cash converters (una cadena de "tiendas de empeño") per comprar un cable link per a la gameboy.
Quan he arribat encara no havien obert però hi havia una bona col·lecció d'immigrants amb pinta de consumidor de drogues esperant a la porta. El més jove de tots portava una bicicleta bmx, segurament per vendre i encara mes segurament robada (visca els prejudicis) els altres eren més grans i seguien un patró bastant definit: ulleres de sol, barba mal afeitada, xupa de malote, texans i unes bambes nike d'aquelles que sembla que portin molles a la sola. Compartien també aquella subtil però innegable actitud furtiva de la gent de vida "xunga".
A part d'aquests personatges també hi havien un parell de persones que miraven amb falera els mòbils de l'aparador, en aquell moment he començat a fer una de les meves reflexions nazis-esticpersobredetot sobre el patetisme de voler un mòbil bo, d'aquells que molen i anar-el a comprar al cash converters, es com els que fumen marlboro de liar, simplement llastimós.
Quan han obert gairebé tothom ha anat a la secció on et compren coses, jo he anat cap a la vitrina dels videojocs, entre altres tresors he pogut trobar el cable desitjat. Victòria! un euro amb cinquanta i pa la saca.

Després d'això he decidit anar a passejar pels voltants del macba.
Just quan he arribat hi havia la heroica guàrdia urbana fent una de les seves grans operacions, la víctima del dia eren els entranyables homeless que habiten el macba. Ja té collons que vinguin a emprenyar-els a casa seva, a la seva puta cantonada, com si tingués algun sentit, demà hi seran igual. Si almenys els hi cardessin un parell d'hòsties diria que fan alguna cosa, sigui o no sigui moral, però van i els hi demanen la documentació. Quina puta broma es demanar la documentació a algú que viu al carrer? Bé no m'enrotllo més que el que he dit tots ho sabíem.

Després d'això he anat a els pakis de la cantonada de ferlandina a pillar berenar, em cauen bé els pakis, bons preus i tracte correcte. A la caixa tenien adhesius de marques de skate, ben fet que fan, són els seus principals clients.

He berenat assentat al macba que es el més guai i cosmopolita que hi ha. Realment, els skaters del macba vistos des de fora (avui jo no portava l'skate) semblen una colla de malcriats exhibicionistes fanàtics de la roba cara.

Després d'això he anat a voltar botigues, per veure si trobava un producte que m'ajudés a definir la meva personalitat única davant dels altres.
He començat per una de discos, la que m'ha semblat mes "underground" de tot el carrer tallers. El meu primer instint ha sigut anar cap a el racó de la tralla, pensava que allà tindrien almenys una lleixa de l'estanteria dedicada al grindcore o un apartat de hc on trobar la discografia de HHH (on collons la venen?) no he trobat res, també he mirat la secció de black metal i era patètica, potser si que tenien una estanteria sencera però era evident que només la tenien per acontentar els gustos dels "niñatos" gòtics "que sufren mogollón" escoltadors de dimmu borgir i cradle of filth. L'únic decent que he vist era un disc de satyrcon i uns quants mayhem (no, no tenien el famós bootleg amb en Dead amb el cap rebentat i l'escopeta a la portada) Enmig de la secció de black he trobat els bons de napalm death. En aquell moment he sentit un gran impuls d'apartar els gafapastas a cops de discografia de Dimmu Borgir (que es per l'únic que serveix) i demanar al dependent per algun disc ben difícil i ben obscur, només per donar la nota, però no ho he fet.
Per cert el raval està plagat de botigues merdoses de gent que es creu dissenyadora de moda per haver estampat quatre samarretes i tenir un local "minimalista" (no tenir diners i acabar pintant totes les parets de blanc i tenint només dues estanteries de roba) en general abunden les botigues absurdes tant per producte com per preu.

Quan m'he avorrit de mirar botigues he creuat a les rambles per anar a la banda güai del raval (bé no se si allò es el raval) si fa o no fa el mateix però encara més for guiris. Al final he acabat entrant a l'església de santa maria del pi (està molt ben ambientada amb pidolaires a la porta i tot) ha set interessant saber que allà va ser batejada sta Joaquima Vedruna la qual dona nom a un carrer on vaig viure ja fa anys i la rosassa gòtica mereix una vista des de dins. També té un orgue força maco, l'original del segle XVI es va destruir a la guerra cívil i el que tenen ara està en construcció (accepten donacions per acabar-lo) per cert a la web també he vist que tenen un arxiu espectacular amb documents a partir del segle XII i de lliure accés (no se per que ho dic dubto que ningú que llegeixi això hi faci consultes) Tot plegat m'ha fet pensar en el cost cultural de la gerra civil.
No us l'esperàveu eh aquest racó cultural?

Després d'això s'ha posat a ploure i he tornat cap a Taradell Town.

hoygan mu e pasat mol ve!

diumenge, 23 de gener del 2011

El Retorn

La M. ha tornat,

La sorpresa ha estat extasiant, increïble. Avui he anat a sopar al McDonalds, la primera sorpresa l'he tingut en demanar el McMenu, la màquina de begudes estava espatllada, podia entreveure que no seria una nit com les altres, una veu molt dolça que em resultava curiosament familiar tot i que no he pogut identificar m'ha ofert aigua, cervesa o suc, delimitant tota possibilitat. Em decanto per la primera, i poso rumb a la finestra número dos.

En arribar a la finestreta veig una cara nova, la noia que em cobrà; però la sorpresa es reservava al segon pla, just darrere de la caixera, la noia que atenia les comandes i instruïa a la nova, allà, “ella”. La sensació fou indescriptible. Vaig advertir el fred que tenia; s'amagava les mans dins les mànigues deixant  solament al descobert el dit índex per marcar la pantalla. Certament el fred l'afavoria i és que en veure la bomber vermella de “McAuto staff” cremallera fins a dalt, tapant fins al llavi inferior, vaig recordar el sonet de Garcilaso de la Vega “En tanto que de rosa y azucena se muestra la color en vuestro gesto...” el contrast del negre atzabeja del cabell, amb la pal·lidesa de llurs faccions em deixà bocabadat un altre cop.

No va ser fins la tercera ronda que m'identificà (espero que la nova no m'agafi por), “Un altre cop?”, felicitat. La creu de la vetllada va ser el gelat amb cafè, s'ha apujat un 115 % (el postre al que feia referència en la primera entrada del blog), oblideu-lo. Ahir em vaig prendre només un qual luxe s'esdevingui. No obstant, la tornada de la M. no podrà ser eclipsada per un maleit producte, tot i que és un llàstima...

En qualsevol cas, avui tornaré a la fàbrica dels somnis a fi i efecte de passar una altra nit màgica que alimenti els meus somnis.

PS: No volia tornar a escriure sobre el McDonalds ni personal relacionat, però suposo que hom no pot defugir d'allò en el que basa la seva vida.

divendres, 14 de gener del 2011

Traumes infantils 2 El menjador

A la una sonava el timbre i els que ens quedàvem a dinar ens posàvem la bata de dinar (bé a mig curs ja l'havia perdut i anava amb la de classe) i recorríem les gal·leries que donaven als jardíns per anar a formar a la porta del Palau del reich, vull dir fer fila a la porta del menjador.
Ens ordenàvem per edat i la hermana V. (D.E.P) una monja ja molt gran i geperuda que sordejava una mica i no se l'entenia quan parlava feia quant control d'accés, repelint a empentes els agosarats que es colaven. Després sèiem a els nostres llocs designats del menjador. En aquell moment començava un ritual molt important, la benedicció de la taula.

La gendarme E., vull dir la germana E., donava el to de l'himne que tocava aquell dia (O Déu pare omnipotent, O pare Déu, un senzill pare nostre...) i tots l' l'acompanyàvem cantant amb el braç dret en alt, presidits per la imatge de la verge penjada a la paret. No acompanyar l'himne del reich era una falta greu,cantar una paròdia de la cançó era gravíssim.
En acabar el mantra, la germana E. ens desitjava bon profit i nosaltres li donàvem les gràcies. Tot seguit es servia el dinar, depenent de l'edat t'ho havies de fer tu o venia un guarda a posar-te el ranxo. No menjar de tot era castigat , llençar menjar d'amagat era castigat, m'havien castigat innumerables cops per parlar "massa" mentre dinava, també m'havien castigat per no agafar la forquilla correctament, si no tenies la mans sobre la taula Herr Hermana L. (aka das Fußballer) t'agafava la ma i te la feia picar amb força contra la taula repetides vegades.
El càstig gairebé sempre consistia en fer copia i era impartit per la senyoreta P. la senyoreta P. era der commander a el pati de després de dinar. Exercia un poder despòtic i negligent, es quedava tota la hora prenent el sol a les grades amb les seves "ajudantes" (nenes petites que com si d'una Juden dienstordnung es tractés es dedicaven a el xivatasso dels seus companys) ignorant gairebé qualsevol problema (recordo una vegada en que un tal B. va emènyer a A., A. va caure i es va trencar el braç i P. en comptes de portar-lo a l'hospital del reich li va dir que era un ploramiques i el va fer esperar una hora a que acavés el pati per trucar a els seus pares.)
Recordo també que cuan plovia haviem d'anar a audiovisuals a veure una pel·licula (el pare coll tenia una videoteca extensa però per algun motiu sempre veiem: mafalda,mi chia,babe el porquet valent o solo en casa, un cop ens van posar la misión però van haver-hi traumes.) en una ocasió alguna nena de la Juden dienstordnung va portar la pel·licula d'Operación Triumfo (aquell abort de pel·licula del fill de puta d'en Jaume Balagueró) considerant-ho un insult a la meva dignitat humana no em vaig presentar a audiovisuals. Només diré que vaig estar dues setmanes castigat.

Em sap greu paliquejar-vos sobre la meva infància. Encegat per el torrent de records no he escrit tant bé com hauria.
Ho sento.



dilluns, 10 de gener del 2011

Cinisme

Avui us explicaré la història d'un conegut. Una persona que en període lectiu, per gràcia o desgràcia, tinc bastant aprop. No em mal interpreteu, és de ben segur molt bon noi.

*****

Em llevo, faig el llit i endreço la meva habitació, a casa sempre em van ensenyar que haig de tenir les meves coses ben endreçades i així ho faig. Acte seguit em dirigeixo a la cuina obrint tots els llums possibles. Aquí on resideixo actualment hi ha molt mala il·luminació, res a veure amb la casa dels meus pares, assolellada i amb piscina. Arribo a la cuina i em preparo un cafè, vaja, la màquina ja és encesa, alguna altra persona l'haurà deixada en aquest estat perquè no perdi temps escalfant l'aigua, quin detall. Una vegada al menjador amb el croissant i el cafè amb llet davant, esmorzo mirant la televisió durant quaranta-cinc minuts de rellotge, ja ho diuen que l'esmorzar és l'àpat més important del dia. A la televisió no fan res de bo, la meitat del temps mel passo canviant el canal, al final em quedo amb Bob l'esponja, res canviarà...

En acabat, torno a la meva habitació i jugo a algun joc estúpid per distreure'm i perdre el temps, sé que hauria d'aprofitar el temps, per exemple, anant a classe però ja hi aniré demà, avui estic molt cansat i necessito descansar, no ho faig sovint, però avui és una ocasió puntual, aquesta tarda tinc un examen i jo també sóc humà.

Així deixo passar el que queda de dia, l'examen no m'ha anat gaire bé, de fet no he entregat. És igual, la veritat és que portava l'assignatura amb un xic de retràs, i és que és molt difícil el que estic estudiant, suspèn molta gent; ja la faré el quadrimestre que bé. No tinc presa. Encara estic en període d'adaptació a la universitat i amb aquest ja és el segon any. 
 
No se que fer per sopar; pizza, sandvitx o ramen, és l'únic que ser fer i ho vaig aprendre en aquest ordre, la meva mare em va ensenyar una tècnica mil·lenària de fer els sandvitxos amb la paella, tinc sandvitxera, que és infinitament més eficient, com diu algú, però vull fer tribut als cognoms que m'identifiquen, i tothom sap que els sandvitxos no queden igual. Gairebé m'oblido, també sé fer espaguetis, sóc tot un expert, la meva mare m'ensenyà quan vaig fer-me prou gran per acostar-me als fogons. Tinc un amic que en sap molt d'això de cuinar, també és qui m'ensenyà el ramen, no s'ho pensava però amb dos mesos menjo perfectament amb bastonets. D'ell he aprés que he de posar oli a la paella abans de fregir segons què i quina és la quantitat amb que he de fer-ho. Sincerament, això de cuinar és una pèrdua de temps, jo dino cada dia al bar de la facultat, menjo bé i m'ho porten a taula. Recordo el que sentí en una pel·lícula de James Bond (d'en Sean Connery, el de veritat) “no facis mai res que puguin fer els demés per tu”, quanta raó.

Parlant de família recordo que, mentre tornava de casa els meus pares, després de les festes de nadal, pensava en la meva educació. De petit anava a una escola pública, d'aquestes vulgars, vaig canviar a una més seriosa, a una com cal; i és que un dia un nen em va insultar, em va dir fill de puta. És molt fort. Amb por que servís de precedent, els meus pares, em van ingressar en una escola de l'opus dei. Era, i suposo que encara ho és, una escola normal, amb decència, amb cara i ulls, com la meva família, com ha de ser molt catòlica. Compadeixo a amics meus que s'han hagut de criar a barris baixos i pobles perifèrics de mala mort, on segur que a l'institut “material escolar” era com anomenaven a la droga. Tanmateix jo tinc molts bons records de la meva escola; allà vaig aprendre moltes coses, entre les quals una de molt important, em dec a Jesús i per ell reso abans de sopar cada dia, que me'n recordo es clar, tampoc vull que els meus amics es riguin de mi. El catolicisme no està gaire de moda em sembla. Per la tele no he sentit coses gaire bones al respecte.

Canviant de tema, l'altre dia, vaig sortir amb uns amics “de marxa”, vam anar a un bar nocturn, i em vaig prendre un refresc, em va estranyar com em va mirar el cambrer, que passa? és el primer “garito” que conec i és que jo no soc de gaire sortir, de fet, no he anat mai a un concert. No sé, al meu poble no ha vingut mai ningú gaire interessant. Com diu el proverbi xinès que vaig sentir a no sé quin anime del qual un amic meu és terriblement fan “Val més no viure temps interessants. Hauríem de valorar els dies normals i, estar agraïts per la conjuntura actual”. De fet, jo sóc molt friki sabeu? M'agraden molt els videojocs i tot el rollo manga, fa un parell d'anys que vaig al saló del manga de barcelona i és per mi un espectacle consumista. Ja em disculpareu, no ho puc evitar, ho visc massa efusivament. Pel saló d'aquest any els meus pares em van donar diners, menys que per nadal. Bé, per nadal també em van fer molts regals, m'agradaria dir que per les bones notes però no és el cas, però a qui l'importa, els meus pares saben com és de difícil el que estic estudiant i jo no em sento culpable perquè els regals són abundants, això és que la cosa va bé.

Tornant a la rutina lectiva, la veritat és que sóc una mica despistat res més. Començo a pensar, per comentaris que sento d'altres companys, que tinc el detector de reticència, com el de sarcasme està espatllat, però la cosa va bé.

*****

Traumes infantils 1:Matemàtiques

Hola, em dic Càustic i tinc problemes matemàtics.

Els meus problemes no són quantes gallines té en Pere ni tampoc pintar un mapa amb quatre colors. Els meus problemes matemàtics són sumar,restar o determinar quantes monedes tinc que donar-li al conductor de l'autobús.

Moltes vegades quan veig un conjunt de objectes o símbols amb valors (nombres escrits,cartes, bitllets) experimento una espècie de bloqueig, la visió es posa borrosa i no puc fer la abstracció cosa-valor. Sobtadament sóc un vegetal acalcúlic inepte per a la vida moderna que afirmarà que tres es més gran que quatre i que dos entre sis es igual a 0.75. De veritat, en aquells moments sóc incapaç de distingir valors, per sort no em dura gaire estona.

Potser direu que això es la vida nocturna que em passa factura, però que jo sàpiga m'ha portat problemes des de petit.
Les matemàtiques de primària van resultar tot un infern sobretot gràcies al desgraciat de psicòleg del Pare Coll (em bull la sang només de pensar en aquell terrorista barbut, pròximament li dedicaré una entrada)
que en comptes de diagnosticar em feia escriure les taules de multiplicar i quant m'equivocava tot acabava en crits de "Ho veus que no t'hi fixes!" "Per que abans ho has fet bé i ara no?" per que collons em feia preguntes? jo només era un nen. Per sort després de tres o quatre anys de traumes vaig deixar d'anar-hi i vaig poder abandonar les matemàtiques fins a quart d'eso on m'hi vaig retrobar per fracassar estrepitosament.

Avui en dia ja no odio les matemàtiques, m'agraden molt. A vegades durant un moment, quan en parlo o les treballo a classe, crec comprendre la seva bellesa, visualitzo les equacions en perfecte equilibri, contemplo l'eix imaginari, el seu poder infinit a les meves mans, la recursivitat plegant-se sobre si mateixa. Després caic a terra traient escuma per la boca i els meus companys de classe m'han de tirar un cubell de whisky fred a la cara per reanimar-me. Blows my fucking mind.

Un cop recuperat m'equivoco fent una equació de primer grau i trigo una hora a trobar l'error.
Per més inri vull estudiar informàtica.
Em sento com el coix que volia guanyar una marató.



Una relaxant platja amb palmeres en 256 px

dijous, 6 de gener del 2011

Insomni

Hola em dic Càustic i tinc insomni.

Cada dia dormo menys, últimament m'entra la son sobre quarts de deu del matí (em llevo com a molt tard a la una) i els caps de setmana no dormo, dec dormir menys de quinze hores setmanals.
Desperto amb una espècie de formigueig al cervell, la visió borrosa i un brunzit a les orelles. Aquests símptomes normalment em duren fins després de dinar (o de esmorzar segons com es miri) Però poden durar tot el dia.
Quan camino xoco amb les parets i els marcs de les portes. A vegades després de topar recolzo el cap contra la paret i em quedo en aquesta posició una estoneta fins que me'n adono del que estic fent.
En altres ocasions em quedo parat amb la esquena doblegada 90º i els braços estirats cap avall pensant en alguna absurditat (a què tenen gust els mitjons?Sóc un miriàpode o un anèl·lid?) La baba em cau i a dins el meu cap es repeteix la tornada d'alguna cançó (últimament m'ha donat per l'estribillo de disorder "I got the spirit but lose the feeling")
Si per casualitat arribo a la cuina m'omplo la boca de cereals fins que no m'en caven més i bec aigua de l'aixeta a galet per estovar-los (a vegades Cardhu)

Ja sé que no estic bé. Que hauria de dedicar les hores de nit a dormir i no a mirar youtube i ocasionalment escriure codi (un codi que fa llàstima, que no mereix ser executat) però tampoc tinc voluntat per arreglar-ho.



Avui he fet en Hal 9000 en 256 px.

El Nadal a les xarxes socials

Aquests dies i a través del facebook, he pogut observar quantitat de gent pujant fotos dels seus tiberis de nadal i cap d'any. És curiós veure com es dediquen àlbums sencers amb fotos repetides tres vegades però des de angles diferents, però això sí, totes elles borroses pel (suposo) nivell d'alcohol en sang del fotògraf de torn. Quin fàstic, no hi ha res més interessant a les seves vides que retractar-se com qui va el diumenge a missa i vanagloriar-se de quelcom tant banal com un estúpid sopar preludi del pecat original? Quina al·legoria més sòrdida.

Aquest dies de festa he estat completant la pokédex (jo tampoc tinc res millor a fer, tinc 492 pokémons i me'n falta un, quina agonia). Doncs bé, a la Sala Unión (sala on pots anar a fi d'intercanviar pokémons amb altres persones) sempre hi ha un ninot d'aquests amb el que hi pots parlar i quan et quedes sol a la sala, el personatge (femení) en qüestió diu això i cito textualment:

¡Estas en la Sala Unión!
Ahora solo estamos tú y yo aquí, pero si te traes a algunos amigos lo podríamos pasar en grande.
Si tienes tiempo, podemos hablar.
Ya ves que no se puede decir que tenga mucho trabajo...

Jo sóc malpensat, però qui estigui lliure de pensament impur que tiri la primera pedra. Ara bé. quan entra algú diu:

¡Oh!
¡Ha entrado alguien nuevo!
¿Por qué no hablas con esta persona en lugar de conmigo?

Amb l'última frase em desperta molta tendresa, suposo perquè empatitzo (perdó pel barbarisme) amb ella.

D'altra banda i tornant al tema; no siguem hipòcrites. A mi m'encantaria aparèixer en alguna d'aquestes fotografies, com més millor, tot i que sempre digui que no m'agrada. Formar part d'alguna gran taula d'aquestes, amb grans amistats, amb converses grandiloqüents, amb confeti i filigranes, on l'eufòria és in the air. Però cada vegada que algú penja més fotos del mateix caire al facebook... i totes els teus contactes tenen el seu putu àlbum, se'm trenca el cor amb el punyal de l'enveja enverinat amb rancúnia. Com més comentaris acumula cada imatge, més l'odio.

A moltes d'aquestes fotos m'agradaria clicar l'opció "me gusta" i amb això crear la il·lusió de prendre part d'alguna manera en la fotografia, com si jo hi aparegués, però tot el que retracto és funest, sensible a no ser destapat. I és per això que sempre hem coibeixo, per no deixar-me en evidència, no almenys al món virtual.

dimarts, 4 de gener del 2011

Precarietat laboral

La M. ha marxat,

Santa innocència, no es va adonar mai que el McAuto només era un pretext per observar, amb devoció i admiració, la noia més maca que he vist mai.

Aquest dia podia arribar, ho sabia. De fet no se veritablement si ja no hi treballa, però fa més d'un més que no la veig i, com a mínim i vaig cada dia. L'última vegada que ens varem veure va ser abans de festes, amb la plantilla titular (en Jeff, la Laura, en Donaire, etc... per cert, la Laura fa el millor gelat amb cafè del McDonalds). En tant que festes, amb els suplents, no hi era però encara hi havia esperança. Amb la tornada dels de tota la vida, la part real del seu retorn començà a bastir-se imaginària. Quina llàstima.

El record, roman impertèrrit; l'últim sopar, esbossant un somriure que impressiona, veu angelical, rapsòdia amb dolça melodia "un altre cop aquí?" mentre inclinava sutilment, no més de cinc graus, el cap en direcció ponent, lluint així el coll, quin coll... excels, amb una sensualitat innata el movia en la descripció d'un moviment perfecte. Em deixà exànime, garratibat. Encara no puc entendre com pot algú quedar indiferent.

Va ser l'única vegada que em va dirigir la paraula fora del context servicial, potser perquè al viatge anterior hi vaig posar un parell i li vaig agrair el McMenú adjuntant el seu nom darrere el "gràcies". Aquest gest tant quotidià i insignificant per a la majoria a mi em va requerir dies de preparació mental (sóc un reprimit i un covar). Però la felicitat va ser màxima al comprovar em retornà la confiança.

Encara conservo el tiquet de l'últim sopar, estic buscant algun marc una mica maco perquè la meva vida tingui sentit, per emmarcar-lo.

Pensareu que estic malalt i que em monto pel·lícules a dojo per no res. En efecte, dormo amb dos coixins, el primer, l'ortodox, sota el clatell, i un altre en posició perpendicular al qual m'hi abraço. Al McDonalds sóc el del gelat amb cafè, sospito que se'm coneix internament com "el flipao del helao". No tinc cap pretensió per res, com deduireu del títol del blog.

dilluns, 3 de gener del 2011

Un dia feliç (Càustic fa gore barato basat en fets reals)

Era un dijous a la tarda, crec que al setembre. Una d'aquestes tardes en les que notes que el dia s'esta escurçant i gairebé pots olorar l'hivern acostar-se. Pujàvem amb cotxe cap a Taradell comentant la setmana, jo anava una mica tocat, el conductor no. Aproximadament al revolt del garden, un de nosaltres, no recordo qui, va fotre un crit en veure que hi havia alguna cosa a la carretera, però era massa tard i ho varem atropellar. És un so lleig, un so d'ossos trencats de sang esquitxada i de paracops abonyegat.

Sortosament, el cotxe va passar per sobre sense més problemes i varem aparcar uns cent metres mes enllà. Ens varem fer les típiques preguntes d'aquests casos ¿Era un animal,una persona? A la carrosseria només hi havia alguna petita taca, però de sota el xassís penjaven fils de alguna cosa sanguinolenta. Varem decidir tornar enrere per veure que havíem atropellat.
En arribar al lloc varem veure que el revolt estava ple de vísceres i sang. Allò que havíem atropellat era un senglar mort (algú l'havia atropellat abans que nosaltres)

Realment vaig sentir la necessitat de fotografiar-lo, era una imatge de una bellesa brutal que et quedava gravada amb foc a la retina. El morro obert per la meitat amb tots els ullals a la vista, la matèria gris escampada per el terra, el vapor que sortia del seu cos mort i la embriagadora olor del cadàver fresc, sense dobles interpretacions ni matisos, només vida desfeta sobre l'asfalt.


La visió borrosa per l'èxtasi.













Morro doblegat.
Cap rebentat.












Morro de porc.














Boca i llengua?
o vagina i clítoris?











Més morro de porc.
Es molt curiosa la disposició dels ullals.














Però matar animalets està molt i molt malament ¿OK?




Un arbre en 256 píxels

diumenge, 2 de gener del 2011

Em presento

Hola em dic Càustic Fantàstic i pateixo un trastorn de conducta antisocial, potser m'has vist a la teva feina,escola,casa o sóc algú qui estimes, potser semblo normal. No tinguis por, només t'explicaré alguns dels meus pensaments.

Quan espero metro sempre penso en empènyer les iaies a les vies (de tant en tant també penso en violar-les) a vegades he arribat a tenir les mans sobre les seves espatlles apunt per empenyer, però després em fa por i només les ajudo a pujar al vagó.Males Putes.

Un altre desig habitual es el d'enverinar els gossos que em borden, m'agradaria farcir un bistec de cianur i donar-els hi, obrir el seu cap a cops de pedra, però no ho faig per que potser els gossos són d'un nen al qual els seus pares en comptes de dir-li que algú ha matat el gos li diran que el gos ha hagut de marxar a una granja on estarà molt bé i a mi no m'agrada que els pares menteixin a els fills.

De més petit tenia altres idees més tendres, mirant Doraemon sempre em preguntava per que no feien servir els invents per violar la Shizuka (paraven el temps i l'únic que se'ls hi acudia eren tonteries) o per assassinar en Gegant i així fer-se amb el poder del solar.
També passava hores de classe imaginant que tots els companys i el professor estaven en fila india, jo tenia un revolver Colt 45 i els matava un per un. imaginava el que sentirien ells en aquella fila de la mort veient la fi acostar-se. Però sempre em va fer por portar una pistola a classe per que de ven segur que si ho fes no podria jugar a la play en setmanes.

Hi han coses que no m'atreveixo a esciure aquí, coses que impliquen embarassades i botes Doc Martens.


Quin pollet més maco!

dissabte, 1 de gener del 2011

Memoràndum al “coffee on ice-cream”

Avuí he anat al McDonalds i, si no vaig errat en la comptabilitat, n'he pres cinc, de gelats amb cafè. No pretenc fer de la meva manca de mesura un estandart ni retre homenatge al gegant de la mcglòria; només vull compartir un dels motius pel qual em sento orgullós de pertànyer a l'espècie decadent.

HI ha qui diu que el McDonalds és dolent, així, perquè sí, no s'adonen que amb aquests tipus de sentències deixen entreveure la seva intel·ligència, m'atreveixo a dir que no deu ser superior a la dels bovins que mantenen l'empresa en qüestió. No sé si és per moda, per seguir el fantasma anteamericà o simplement muda criticar la globalització. No és gens recomanable fer abús del fastfood i tampoc cal ser endocrí per saber que no és el menjar més nutritiu del món, però d'aquí a sentir dir "jo al McDonalds, per principis no hi vaig" hi ha un pas significatiu, i jo em pregunto: quins principis? Els principis del "menjar escombraries"? o "les hamburgueses de la meva mare són millors"; molt bé nen, acabes de descobrir la sopa d'all. Seria molt pedàgogic un supersize me de botifarra amb mongetes i cansalada... a mansalva. Quant colesterol es vulgui.

És veritat que la carn no té gaire gust per no dir cap, excepte el quart de lliure, califòrnia grill i alguna altre. Però l'encant no resideix en la carn sinó, com diu la Gestalt, el tot és més que la suma de les parts.
Deixant de banda l'estereotip canònic, jo recomano aquesta obra mestra, el gelat amb cafè, una tassa de cafè decent amb aquell gelat de gust únic (més o menys bo, però únic), un gelat banyat en cafè. Cafè amb gelat, gelat amb cafè, com és vulgui, qualsevol perspectiva és vàlida.

És evident que aquest constructe no és invenció de la casa, ni cap pretensió de ser-ne el millor del món, però com tantes altres coses del pallasso Ronald, la unió de totes elles fan una conjunció perfecte, indescriptible i inimitable.

En qualsevol cas, t'agradi el McDonalds o no, doneu-li una oportunitat al gelat amb cafè, se la mereix. Recordeu, val un euro, val la pena.

PS: Bon any a tothom.