Els meus problemes no són quantes gallines té en Pere ni tampoc pintar un mapa amb quatre colors. Els meus problemes matemàtics són sumar,restar o determinar quantes monedes tinc que donar-li al conductor de l'autobús.
Moltes vegades quan veig un conjunt de objectes o símbols amb valors (nombres escrits,cartes, bitllets) experimento una espècie de bloqueig, la visió es posa borrosa i no puc fer la abstracció cosa-valor. Sobtadament sóc un vegetal acalcúlic inepte per a la vida moderna que afirmarà que tres es més gran que quatre i que dos entre sis es igual a 0.75. De veritat, en aquells moments sóc incapaç de distingir valors, per sort no em dura gaire estona.
Potser direu que això es la vida nocturna que em passa factura, però que jo sàpiga m'ha portat problemes des de petit.
Les matemàtiques de primària van resultar tot un infern sobretot gràcies al desgraciat de psicòleg del Pare Coll (em bull la sang només de pensar en aquell terrorista barbut, pròximament li dedicaré una entrada)
que en comptes de diagnosticar em feia escriure les taules de multiplicar i quant m'equivocava tot acabava en crits de "Ho veus que no t'hi fixes!" "Per que abans ho has fet bé i ara no?" per que collons em feia preguntes? jo només era un nen. Per sort després de tres o quatre anys de traumes vaig deixar d'anar-hi i vaig poder abandonar les matemàtiques fins a quart d'eso on m'hi vaig retrobar per fracassar estrepitosament.
Avui en dia ja no odio les matemàtiques, m'agraden molt. A vegades durant un moment, quan en parlo o les treballo a classe, crec comprendre la seva bellesa, visualitzo les equacions en perfecte equilibri, contemplo l'eix imaginari, el seu poder infinit a les meves mans, la recursivitat plegant-se sobre si mateixa. Després caic a terra traient escuma per la boca i els meus companys de classe m'han de tirar un cubell de whisky fred a la cara per reanimar-me. Blows my fucking mind.
Un cop recuperat m'equivoco fent una equació de primer grau i trigo una hora a trobar l'error.
Per més inri vull estudiar informàtica.
Em sento com el coix que volia guanyar una marató.
Una relaxant platja amb palmeres en 256 px
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada