El Nadal a les xarxes socials

Aquests dies i a través del facebook, he pogut observar quantitat de gent pujant fotos dels seus tiberis de nadal i cap d'any. És curiós veure com es dediquen àlbums sencers amb fotos repetides tres vegades però des de angles diferents, però això sí, totes elles borroses pel (suposo) nivell d'alcohol en sang del fotògraf de torn. Quin fàstic, no hi ha res més interessant a les seves vides que retractar-se com qui va el diumenge a missa i vanagloriar-se de quelcom tant banal com un estúpid sopar preludi del pecat original? Quina al·legoria més sòrdida.

Aquest dies de festa he estat completant la pokédex (jo tampoc tinc res millor a fer, tinc 492 pokémons i me'n falta un, quina agonia). Doncs bé, a la Sala Unión (sala on pots anar a fi d'intercanviar pokémons amb altres persones) sempre hi ha un ninot d'aquests amb el que hi pots parlar i quan et quedes sol a la sala, el personatge (femení) en qüestió diu això i cito textualment:

¡Estas en la Sala Unión!

Ahora solo estamos tú y yo aquí, pero si te traes a algunos amigos lo podríamos pasar en grande.

Si tienes tiempo, podemos hablar.

Ya ves que no se puede decir que tenga mucho trabajo...

Jo sóc malpensat, però qui estigui lliure de pensament impur que tiri la primera pedra. Ara bé. quan entra algú diu:

¡Oh!

¡Ha entrado alguien nuevo!

¿Por qué no hablas con esta persona en lugar de conmigo?

Amb l'última frase em desperta molta tendresa, suposo perquè empatitzo (perdó pel barbarisme) amb ella.

D'altra banda i tornant al tema; no siguem hipòcrites. A mi m'encantaria aparèixer en alguna d'aquestes fotografies, com més millor, tot i que sempre digui que no m'agrada. Formar part d'alguna gran taula d'aquestes, amb grans amistats, amb converses grandiloqüents, amb confeti i filigranes, on l'eufòria és in the air. Però cada vegada que algú penja més fotos del mateix caire al facebook... i totes els teus contactes tenen el seu putu àlbum, se'm trenca el cor amb el punyal de l'enveja enverinat amb rancúnia. Com més comentaris acumula cada imatge, més l'odio.

A moltes d'aquestes fotos m'agradaria clicar l'opció "me gusta" i amb això crear la il·lusió de prendre part d'alguna manera en la fotografia, com si jo hi aparegués, però tot el que retracto és funest, sensible a no ser destapat. I és per això que sempre hem coibeixo, per no deixar-me en evidència, no almenys al món virtual.