Avui us explicaré la història d'un conegut. Una persona que en període lectiu, per gràcia o desgràcia, tinc bastant aprop. No em mal interpreteu, és de ben segur molt bon noi.
*****
Em llevo, faig el llit i endreço la meva habitació, a casa sempre em van ensenyar que haig de tenir les meves coses ben endreçades i així ho faig. Acte seguit em dirigeixo a la cuina obrint tots els llums possibles. Aquí on resideixo actualment hi ha molt mala il·luminació, res a veure amb la casa dels meus pares, assolellada i amb piscina. Arribo a la cuina i em preparo un cafè, vaja, la màquina ja és encesa, alguna altra persona l'haurà deixada en aquest estat perquè no perdi temps escalfant l'aigua, quin detall. Una vegada al menjador amb el croissant i el cafè amb llet davant, esmorzo mirant la televisió durant quaranta-cinc minuts de rellotge, ja ho diuen que l'esmorzar és l'àpat més important del dia. A la televisió no fan res de bo, la meitat del temps mel passo canviant el canal, al final em quedo amb Bob l'esponja, res canviarà...
En acabat, torno a la meva habitació i jugo a algun joc estúpid per distreure'm i perdre el temps, sé que hauria d'aprofitar el temps, per exemple, anant a classe però ja hi aniré demà, avui estic molt cansat i necessito descansar, no ho faig sovint, però avui és una ocasió puntual, aquesta tarda tinc un examen i jo també sóc humà.
Així deixo passar el que queda de dia, l'examen no m'ha anat gaire bé, de fet no he entregat. És igual, la veritat és que portava l'assignatura amb un xic de retràs, i és que és molt difícil el que estic estudiant, suspèn molta gent; ja la faré el quadrimestre que bé. No tinc presa. Encara estic en període d'adaptació a la universitat i amb aquest ja és el segon any.
No se que fer per sopar; pizza, sandvitx o ramen, és l'únic que ser fer i ho vaig aprendre en aquest ordre, la meva mare em va ensenyar una tècnica mil·lenària de fer els sandvitxos amb la paella, tinc sandvitxera, que és infinitament més eficient, com diu algú, però vull fer tribut als cognoms que m'identifiquen, i tothom sap que els sandvitxos no queden igual. Gairebé m'oblido, també sé fer espaguetis, sóc tot un expert, la meva mare m'ensenyà quan vaig fer-me prou gran per acostar-me als fogons. Tinc un amic que en sap molt d'això de cuinar, també és qui m'ensenyà el ramen, no s'ho pensava però amb dos mesos menjo perfectament amb bastonets. D'ell he aprés que he de posar oli a la paella abans de fregir segons què i quina és la quantitat amb que he de fer-ho. Sincerament, això de cuinar és una pèrdua de temps, jo dino cada dia al bar de la facultat, menjo bé i m'ho porten a taula. Recordo el que sentí en una pel·lícula de James Bond (d'en Sean Connery, el de veritat) “no facis mai res que puguin fer els demés per tu”, quanta raó.
Parlant de família recordo que, mentre tornava de casa els meus pares, després de les festes de nadal, pensava en la meva educació. De petit anava a una escola pública, d'aquestes vulgars, vaig canviar a una més seriosa, a una com cal; i és que un dia un nen em va insultar, em va dir fill de puta. És molt fort. Amb por que servís de precedent, els meus pares, em van ingressar en una escola de l'opus dei. Era, i suposo que encara ho és, una escola normal, amb decència, amb cara i ulls, com la meva família, com ha de ser molt catòlica. Compadeixo a amics meus que s'han hagut de criar a barris baixos i pobles perifèrics de mala mort, on segur que a l'institut “material escolar” era com anomenaven a la droga. Tanmateix jo tinc molts bons records de la meva escola; allà vaig aprendre moltes coses, entre les quals una de molt important, em dec a Jesús i per ell reso abans de sopar cada dia, que me'n recordo es clar, tampoc vull que els meus amics es riguin de mi. El catolicisme no està gaire de moda em sembla. Per la tele no he sentit coses gaire bones al respecte.
Canviant de tema, l'altre dia, vaig sortir amb uns amics “de marxa”, vam anar a un bar nocturn, i em vaig prendre un refresc, em va estranyar com em va mirar el cambrer, que passa? és el primer “garito” que conec i és que jo no soc de gaire sortir, de fet, no he anat mai a un concert. No sé, al meu poble no ha vingut mai ningú gaire interessant. Com diu el proverbi xinès que vaig sentir a no sé quin anime del qual un amic meu és terriblement fan “Val més no viure temps interessants. Hauríem de valorar els dies normals i, estar agraïts per la conjuntura actual”. De fet, jo sóc molt friki sabeu? M'agraden molt els videojocs i tot el rollo manga, fa un parell d'anys que vaig al saló del manga de barcelona i és per mi un espectacle consumista. Ja em disculpareu, no ho puc evitar, ho visc massa efusivament. Pel saló d'aquest any els meus pares em van donar diners, menys que per nadal. Bé, per nadal també em van fer molts regals, m'agradaria dir que per les bones notes però no és el cas, però a qui l'importa, els meus pares saben com és de difícil el que estic estudiant i jo no em sento culpable perquè els regals són abundants, això és que la cosa va bé.
Tornant a la rutina lectiva, la veritat és que sóc una mica despistat res més. Començo a pensar, per comentaris que sento d'altres companys, que tinc el detector de reticència, com el de sarcasme està espatllat, però la cosa va bé.
*****
